Blog de viajes por el mundo

Ai una parti delos viagis en que no es tó alegría i holgoriu, el hechu de conocel la estoria i acordal-si della alas vezis te puei apreparal sitacionis tristis bastanti comu la que viví ai unus añus ena mi primel vesita a Ghana. Por una ves m’alegrei que’l mi nivel d’ingrés no huera tan güenu comu pa enteral-mi de caúnu delos detallis que’l día cuentava a tentu delas condicionis en que vivierun los escravus i las escravas.

Fuerte de Cape Coast.

Es, a mi parecel, una delas epocas más escuras, olviás i lamentablis dela estoria dela umanidá, qu’entovia uguañu arrastra lo peol delas leyendas negras de paísis comu Ingalaterra, Portugal, Olanda i angunus otrus.

Alo longu de tolo que se halla la Gold Coast africana, ondi oi es el golfu de Guinea, albarca los paísis de Costa de Marfil, Togu, Benín i Ghana polos siegrus XVII-XVIII i bien entrau el XIX. Esta parti’l mundu, hueraparti de llamal-si la Costa del Oru, tamién hue conocía comu la Costa delos Escravus.

Castillo de Elmina.
Castillo de Elmina.

Daquí salían los barcus achipotaus d’escravus, aquellus que conseguían sobrevivil alas condicionis duras d’ahacinamientu, calol, umidá i falta de lus, comía i airi en que se vivía n’estas costrucionis inseñás pa esta fin.

Portuguesis, olandesis, ingresis i francesis huerun responsablis dunas delas tragedias umanas más grandis i menus acordás dela estoria: el tráficu endescriminau de seris umanus, en escravituandu etnias enteras, encerrandu-lus enas condicionis peoris que se puean fegural i, dimpués, los qu’eran escapás de sobrevivil, trasladaus pa gastá-lus enos trebajus más durus i insanus.

El huerti de Cape Coast, a unus 120 km al sul dela capital de Ghana Accra, te premiti de vivil en primel pressona cómu se gastó pa estus mesteris i, d’angún mó, revivil essas condicionis, peru tamién conocel la parti otra, la delos traficantis i escravituaoris, la zona en que vivían los soldaus, oficialis i mayoranças encargás de lleval el huerti.

Grilletes y cadenas usados para los esclavos.

La entrá a pie de calli endilga pal patiu de cavallus en que uguañu ai un mercau chiquinu andi pueis mercal artesanía del lugal, ropa, presentis i otras recordanças, daí passandu por una zona encapuchá alleguémus al patiu central, aprotegíu de dezenas de cañonis i pondi s’acedi al restu d’abitanças. Ena parti alta estava l’aquartelaeru delos soldaus, oi envertíu en sala d’arti, i el hogal del xefi del destacamientu i oficialis de grau altu, tó ellu aprotegíu dunas pocas de puertas i garitas qu’evitavan qualquiera crassi de tratu entri los escravus i los oficialis, tó pensau cona entención de no contagial-si de maletías i miasmas.

Dendi’l patiu s’acedía pa dos masmorras, mugeris i ombris andavan desseparaus, ena cassilla delos ombris, dunus 40 o 50 metrus quadraus i namás alampá duna bulancra de grandol deminutivu tentavan de sobrevivil ahacinaus sin apenas sitiu pa meneal-si, sin galantía denguna de limpieza o salú i la comía se hondeava dendi arriba comu quien jecha de comel alos animalis.

Lo mesmu acontecía conas mugeris, la cassilla era entovia más chica, alo qu’ai d’añidil un agraviu más grandi: las mugeris preñás qu’alumbravan velallí los ijus duranti la estancia, el rezién nacíu se lo arrebatavan derechamenti ala madri i lo hondeavan pala mar.

En el casu qu’uviera anguna crassi de repuchança o ententu d’agressión estava la cassilla de castigu. Velallí llevavan los que tentavan de rebellal-si i en no más de venti menutus por causa delas condicionis de calol, umidá, falta d’airi… era impossibli de sobrevivil.

A nogu mos hizun una mostracionina, por un menutu mos queémus encerraus i vos pueu assegural que se hizu eternu i que pueis llegal a sentil que si s’alargara nel tiempu no tendrías oción denguna de salil con vida.

Dimpués de tó estu, los que seguían con vida, que no eran más dun 10 o 15%, los aguardava la segunda parti’l martiriu, el viagi pal sinu, deque travessavan la puerta “doo of not return”, nuevamenti los hacinavan en barcus pa portá-lus alos paísis i los mercaus de venta, tós sabían qu’enjamás divan a golvel i muchus que ni siquiera divan a llegal vivus.

Puerta de no retorno.

En essa epoca ya se racionava l’espaciu p’acolocá-lus de tal manera que puyeran enllenal lo más i acupandu lo menus que se puyera. Duranti’l trayetu muchus dellus morían i los hondeavan derechamenti pala mar, i aquellus que conseguían llegal los portavan alos mercaus pa vendé-lus i daí palantri esprimíus tola vida.
Lo mesmu qu’essestía la puerta de no golvel, deque se travessava, dendi las rocas dela mar andi atracavan los barcus, si miravas patrás se poía leyel “door of return”, hui escapás d’entendel el guía que namás una ves se puu abril essa puerta ena direción contraria: unu delos escravus concedió de golvel al país de nacencia comu un cidadanu libri i en mó d’omenagi hizu el caminu contrariu acordandu tolos que no puun hazé-llu.

Puerta de retorno.

Por suerti, esta epoca está reballá i, enque la estoria no se pué aborral, uguañu ain cosas mu enteressantis i gustosas enas alreorás, mesmamenti una ONG que se dedica a arrecogel críus sin casa, regenta un otel-restaurán vegetarianu i un comerciu qu’ofreci unus menús i çumus de frutas increíblis, delos mijoris qu’ei provau ena vida. Aparti pueis agüespedal-ti enas sus abitanças adornás col estilu típicu étnicu africanu, d’esta horma contribuis al sustenimientu d’esti proyetu maravillosu, velaquí vos queu l’atiju.

Puerto de pescadores de Elmina.

Alogu tamién mereci la pena echal un passeínu pola praya en qu’atoparás los pescaoris a arrecogel las caturas del día i, por qué no, si cai a chamba alcontral-ti con artistas comu los que vos muestru enas retrataúras, un bandu zagalis bailandu i hiziendu exercicius de cirigoncias qu’en verdá me quearun desmentau.

Lu cómu puei sel qu’aiga tantu aziu desaprovechau?

Quién i cómu án aprendíu a estus mochachus, angunus quasi que críus a hazel esta crassi de cirigoncias?

Pui cómu no se precupa de dá-li una oportuniá?

El hechu d’acabal la espubricación d’esti mó i manera mos da la esperança i la confiança dequ’aiga un foturu mijol, deque no se repitan los yerrus de patrás i deque l’alegría que trasmiti esta genti se ponga porcima de tolos pobremas i arrayus que sufrin, merecin essa oportuniá i no cael nel olvíu.

Velaquí vos queu un vidiu que me hizu por sospresa unu delos mis amigus de Cape Coast entri que vesitavamus el huerti i la parti más alta dela cidá cona su torri de vegilancia:

Traducido por Juan F. Reina (OSCEC).

¡Comparte esta entrada!